12 anys

Suposo que ha arribat el dia que he d’escriure sobre els últims 12 anys de la meva vida professional. Una vegada més dic allò de “no sé si pot interessar a algú o no”, perquè són reflexions meves, personals, de la feina que he fet. Tot plegat molt jo, jo, jo, jo i jo, que mai m’ha agradat. Diuen, però, els psicòlegs que és bo exterioritzar les coses, no deixar-les dins. Per això, he pensat “Avui toca!”. Si llegeixes això és perquè has anat a parar al bloc per que si… Perquè buscaves potser alguna referència d’on estic treballant o senzillament perquè has llegit altres articles anteriors i has pensat “fa dies que aquest tio no escriu res, a veure si diu alguna cosa…”. Doncs mira, si! Has arribat per casualitat, perquè aquesta vegada no citaré res al compte de twitter com he fet en als anteriors articles. Ja aviso que això d’avui serà llarg… Per tant, agraïment personal immens per qui s’ho llegeixi tot i quan acabi pensi que ha estat interessant. No cal dir que si voleu comentar alguna cosa, estic a la vostra disposició.

Definitivament, després de 12 anys m’han trencat la vinculació amb la Cadena SER/ONA FM. Dic “m’han”, perquè no ha estat voluntat pròpia, no cal dir-ho. S’ha acabat definitivament. L’anunci va ser un 18 de setembre, però el final ha estat un 17 de gener. Ja dic d’arrencada que han estat 12 anys EXTRAORDINARIS, FANTÀSTICS, EMOCIONANTS, DIFÍCILMENT MILLORABLES i tots els adjectius qualificatius que li volgueu posar i tinguin connotacions positives. He après, he disfrutat, he rigut, he plorat, m’he desesperat… he viscut totes les sensacions possibles que un ésser humà pugui viure. Han estat 8 anys a Tarragona i 4 a Barcelona. Començo per Tarragona.

Professionalment he viscut el més important, per mi, en la meva vida profesional: narrar l’ascens del Nàstic a Primera Divisió i acompanyar l’equip per l’elit del futbol. Res de res, professionalment, ha estat millor. Quan era petit i el meu pare em va conduir cap a la passió nastiquera sempre vaig somiar veure l’equip a Primera. El vaig veure a Tercera i Segona B com a seguidor i la professió m’ha permès veure’l (i narrar-lo!!) a Segona A i Primera. És el millor. Dificil superar això perquè els nastiqueros som conscients de qui som i on estem. I tot plegat ho he viscut a la Cadena SER gràcies a la complicitat de la gent que ha manat, que gairebé mai s’ha oposat a les propostes que vaig fer i sempre han confiat en mi. Hem discutit per coses i sempre hem sabut trobar el punt d’equilibri. (Per cert, anuncio que no posaré noms i cognoms, perquè tinc tanta gent a agrair coses que em sabria molt greu deixar-me gent. Molta gent m’ha ajudat en aquesta aventura i seria injust no citar a algú).

Dels 8 anys a Tarragona aquesta ha estat la història més important, però em sento molt orgullós també d’entrar un dia al despatx del director per dir-li: “Aposta pels Jocs del Mediterrani”. D’això fa molts anys, quan la candidatura era un embrió. El director (li he recordat moltes vegades) em va contestar “Vols dir?”, però després de parlar-ho s’hi va tirar de cap amb la responsabilitat que suposava això en aquell moment. Ara, a 4 anys de la celebració dels Jocs, penso amb orgull en aquella xerrada, en la revista que vam fer, en els programes especials i, sobretot, en qui va confiar-me la “missió” d’anar a Mersin (Turquia) a buscar els Jocs. Aquell 15 d’octubre de 2011 ha estat l’altre gran dia en la meva vida professional. Quan aquell senyor va obrir el sobre on posava Tarragone i em va tocar anunciar-ho des
de Turquia, em van saltar les llàgrimes d’emoció. (Mira, ara escric això i se’m tornen a mullar els ulls). Gràcies també a la gent que va confiar en mi per anar a Mersin…

Són els dos grans esdeveniments professionals de la meva vida i els he viscut a Tarragona. Van ser 8 anys amb moltíssimes altres històries. Fotria aquí un serial que seria etern. De l’etapa a Tarragona no em vull oblidar dels companys. Tots. Fantàstics. Alguns, sincerament, no sé on paren. Amb d’altres, continuo compartint la vida. Quina paciència han arribat a tenir amb mi. Els companys d’esports, els redactors d’informatius i els comercials. Quines trifulques més guapes muntavem! Amb la distància recorreguda penso que vaig aprendre tant del departament comercial. Em deixo moltes coses, però és que els últims quatre anys també han estat especials…

Els últims quatre anys a Ràdio Barcelona, al capdavant d’un programa que era una bogeria. Estava acollonit i he arribat a disfrutant tant en aquelles tres hores de 12h. a 15h… Bé, a disfrutar, patir i maleir! L’etapa a Barcelona és molt diferent a la de Tarragona. A casa, tot ho feia amb una passió especial perquè em sento molt tarragoní, allà tot era més professional (entés com a una feina pura i dura: tu has de fer això i llestos). Sort de la gent que he tingut més al costat, un cercle molt/molt/molt reduït de gent, perquè no sé si hauria arribat a setembre de 2012. Hem explicat moltes històries guapes, moltíssimes. Hem entrevistat a una quantitat brutal de gent, de prestigi nacional i internacional. He après l’altre costat de la professió, el que no viu les coses passionalment. Gran ensenyança de vida! Durant aquests anys, t’oblides del romanticisme de la professió i t’engulleix un estat de tensió que ha fet que quatre anys m’hagin semblat vuit.

Hem explicat més títols que derrotes i no ens hem oblidat de la gent humil i dels esports minoritaris, tot i que a més d’un no li interessava per res. Hem viscut dies molt tristos més enllà de les derrotes, com quan la gent marxa… Dies durs i cruels. El dia més dur segurament va ser aquell divendres 13 de juliol quan vam fer la darrera “Graderia, 1a edició” (clar, la data ja presagiava alguna cosa: divendres 13). Aquell dia alguns erem conscients que era l’última, tot i que ningú ens ho va dir. Altra gent tenia l’esperança d’un futur millor que mai va arribar. Aquell dia tenia la clara intuïció que era l’última i vam fer un comiat que guardaré sempre al calaix de les gravacions històriques. Aquell dia els companys em van fer posar un nus a la gola perquè m’acompanyaven en l’adéu i van saltar unes quantes llàgrimes. Són històries d’aquelles que l’oïent no veu, però existeixen. Aixecar el cap després de fer el comiat del programa i veure llàgrimes als ulls dels companys va ser… Buff, buff… Dur.

En repassar aquests 4 anys a Ràdio Barcelona no puc oblidar la gent, els oïents. La gent fidel que cada matí posava la ràdio. Vam començar 4.000 i vam acabar 36.000, sempre pujant… I si ens haguessin deixat… I si ens haguessin donat mitjans… Gent que van començar escoltant un vailet de Tarragona i que ara el segueixen fins i tot al twitter, tot i que no escrigui/parli del Barça. Gent que encara et para pel carrer i t’agraeix la feina feta i et diu que et troba a faltar. Sempre he dit que ells han estat els grans protagonistes de tot. Aguantant les nostres bromes internes i els sempre fixes comentaris del Nàstic. Estic convençut que si algún dia tornem a Segona A i ja no dic a Primera algún d’aquests oïents pensarà “Mira, el Carles estarà content”. Això és impagable.

Acabo. Tot ha estat tan bonic en aquests últims 4 anys? No. Els últims mesos han estat horrorosos. M’he sentit enganyat. Ens han enganyat. I no la casa en si, perquè quan un treballa en una empresa privada sap que mana el negoci. Jo sempre estaré agraït a la casa i algún dia m’agradaria tornar-hi, però hi ha hagut gent que ens ha enganyat. Ens ha utilitzat. I això costa d’empassar. Molt. Això si, que tinguin clar que cap d’ells farà que oblidi que he treballat 12 anys a la casa i he après, disfrutat i compartit la felicitat d’una professió, que alguns l’estan deixant escapar…

Em deixo moltes coses, però ja ho explicarem un altre dia. Sé que he fet moltes coses malament i demano disculpes. Sé que la meva forma de fer no agrada a molta gent, però he intentat fer-ho el millor possible. Agraïment etern a tots els que m’heu ajudat durant aquests 12 anys. A alguns us ho he dit. A d’altres, no. A més d’un li dec una trucada. La faré. No sé quan, però la faré. Espero retrobar-me amb molts de vosaltres en algún lloc compartint la professió.