12 anys

Suposo que ha arribat el dia que he d’escriure sobre els últims 12 anys de la meva vida professional. Una vegada més dic allò de “no sé si pot interessar a algú o no”, perquè són reflexions meves, personals, de la feina que he fet. Tot plegat molt jo, jo, jo, jo i jo, que mai m’ha agradat. Diuen, però, els psicòlegs que és bo exterioritzar les coses, no deixar-les dins. Per això, he pensat “Avui toca!”. Si llegeixes això és perquè has anat a parar al bloc per que si… Perquè buscaves potser alguna referència d’on estic treballant o senzillament perquè has llegit altres articles anteriors i has pensat “fa dies que aquest tio no escriu res, a veure si diu alguna cosa…”. Doncs mira, si! Has arribat per casualitat, perquè aquesta vegada no citaré res al compte de twitter com he fet en als anteriors articles. Ja aviso que això d’avui serà llarg… Per tant, agraïment personal immens per qui s’ho llegeixi tot i quan acabi pensi que ha estat interessant. No cal dir que si voleu comentar alguna cosa, estic a la vostra disposició.

Definitivament, després de 12 anys m’han trencat la vinculació amb la Cadena SER/ONA FM. Dic “m’han”, perquè no ha estat voluntat pròpia, no cal dir-ho. S’ha acabat definitivament. L’anunci va ser un 18 de setembre, però el final ha estat un 17 de gener. Ja dic d’arrencada que han estat 12 anys EXTRAORDINARIS, FANTÀSTICS, EMOCIONANTS, DIFÍCILMENT MILLORABLES i tots els adjectius qualificatius que li volgueu posar i tinguin connotacions positives. He après, he disfrutat, he rigut, he plorat, m’he desesperat… he viscut totes les sensacions possibles que un ésser humà pugui viure. Han estat 8 anys a Tarragona i 4 a Barcelona. Començo per Tarragona.

Professionalment he viscut el més important, per mi, en la meva vida profesional: narrar l’ascens del Nàstic a Primera Divisió i acompanyar l’equip per l’elit del futbol. Res de res, professionalment, ha estat millor. Quan era petit i el meu pare em va conduir cap a la passió nastiquera sempre vaig somiar veure l’equip a Primera. El vaig veure a Tercera i Segona B com a seguidor i la professió m’ha permès veure’l (i narrar-lo!!) a Segona A i Primera. És el millor. Dificil superar això perquè els nastiqueros som conscients de qui som i on estem. I tot plegat ho he viscut a la Cadena SER gràcies a la complicitat de la gent que ha manat, que gairebé mai s’ha oposat a les propostes que vaig fer i sempre han confiat en mi. Hem discutit per coses i sempre hem sabut trobar el punt d’equilibri. (Per cert, anuncio que no posaré noms i cognoms, perquè tinc tanta gent a agrair coses que em sabria molt greu deixar-me gent. Molta gent m’ha ajudat en aquesta aventura i seria injust no citar a algú).

Dels 8 anys a Tarragona aquesta ha estat la història més important, però em sento molt orgullós també d’entrar un dia al despatx del director per dir-li: “Aposta pels Jocs del Mediterrani”. D’això fa molts anys, quan la candidatura era un embrió. El director (li he recordat moltes vegades) em va contestar “Vols dir?”, però després de parlar-ho s’hi va tirar de cap amb la responsabilitat que suposava això en aquell moment. Ara, a 4 anys de la celebració dels Jocs, penso amb orgull en aquella xerrada, en la revista que vam fer, en els programes especials i, sobretot, en qui va confiar-me la “missió” d’anar a Mersin (Turquia) a buscar els Jocs. Aquell 15 d’octubre de 2011 ha estat l’altre gran dia en la meva vida professional. Quan aquell senyor va obrir el sobre on posava Tarragone i em va tocar anunciar-ho des
de Turquia, em van saltar les llàgrimes d’emoció. (Mira, ara escric això i se’m tornen a mullar els ulls). Gràcies també a la gent que va confiar en mi per anar a Mersin…

Són els dos grans esdeveniments professionals de la meva vida i els he viscut a Tarragona. Van ser 8 anys amb moltíssimes altres històries. Fotria aquí un serial que seria etern. De l’etapa a Tarragona no em vull oblidar dels companys. Tots. Fantàstics. Alguns, sincerament, no sé on paren. Amb d’altres, continuo compartint la vida. Quina paciència han arribat a tenir amb mi. Els companys d’esports, els redactors d’informatius i els comercials. Quines trifulques més guapes muntavem! Amb la distància recorreguda penso que vaig aprendre tant del departament comercial. Em deixo moltes coses, però és que els últims quatre anys també han estat especials…

Els últims quatre anys a Ràdio Barcelona, al capdavant d’un programa que era una bogeria. Estava acollonit i he arribat a disfrutant tant en aquelles tres hores de 12h. a 15h… Bé, a disfrutar, patir i maleir! L’etapa a Barcelona és molt diferent a la de Tarragona. A casa, tot ho feia amb una passió especial perquè em sento molt tarragoní, allà tot era més professional (entés com a una feina pura i dura: tu has de fer això i llestos). Sort de la gent que he tingut més al costat, un cercle molt/molt/molt reduït de gent, perquè no sé si hauria arribat a setembre de 2012. Hem explicat moltes històries guapes, moltíssimes. Hem entrevistat a una quantitat brutal de gent, de prestigi nacional i internacional. He après l’altre costat de la professió, el que no viu les coses passionalment. Gran ensenyança de vida! Durant aquests anys, t’oblides del romanticisme de la professió i t’engulleix un estat de tensió que ha fet que quatre anys m’hagin semblat vuit.

Hem explicat més títols que derrotes i no ens hem oblidat de la gent humil i dels esports minoritaris, tot i que a més d’un no li interessava per res. Hem viscut dies molt tristos més enllà de les derrotes, com quan la gent marxa… Dies durs i cruels. El dia més dur segurament va ser aquell divendres 13 de juliol quan vam fer la darrera “Graderia, 1a edició” (clar, la data ja presagiava alguna cosa: divendres 13). Aquell dia alguns erem conscients que era l’última, tot i que ningú ens ho va dir. Altra gent tenia l’esperança d’un futur millor que mai va arribar. Aquell dia tenia la clara intuïció que era l’última i vam fer un comiat que guardaré sempre al calaix de les gravacions històriques. Aquell dia els companys em van fer posar un nus a la gola perquè m’acompanyaven en l’adéu i van saltar unes quantes llàgrimes. Són històries d’aquelles que l’oïent no veu, però existeixen. Aixecar el cap després de fer el comiat del programa i veure llàgrimes als ulls dels companys va ser… Buff, buff… Dur.

En repassar aquests 4 anys a Ràdio Barcelona no puc oblidar la gent, els oïents. La gent fidel que cada matí posava la ràdio. Vam començar 4.000 i vam acabar 36.000, sempre pujant… I si ens haguessin deixat… I si ens haguessin donat mitjans… Gent que van començar escoltant un vailet de Tarragona i que ara el segueixen fins i tot al twitter, tot i que no escrigui/parli del Barça. Gent que encara et para pel carrer i t’agraeix la feina feta i et diu que et troba a faltar. Sempre he dit que ells han estat els grans protagonistes de tot. Aguantant les nostres bromes internes i els sempre fixes comentaris del Nàstic. Estic convençut que si algún dia tornem a Segona A i ja no dic a Primera algún d’aquests oïents pensarà “Mira, el Carles estarà content”. Això és impagable.

Acabo. Tot ha estat tan bonic en aquests últims 4 anys? No. Els últims mesos han estat horrorosos. M’he sentit enganyat. Ens han enganyat. I no la casa en si, perquè quan un treballa en una empresa privada sap que mana el negoci. Jo sempre estaré agraït a la casa i algún dia m’agradaria tornar-hi, però hi ha hagut gent que ens ha enganyat. Ens ha utilitzat. I això costa d’empassar. Molt. Això si, que tinguin clar que cap d’ells farà que oblidi que he treballat 12 anys a la casa i he après, disfrutat i compartit la felicitat d’una professió, que alguns l’estan deixant escapar…

Em deixo moltes coses, però ja ho explicarem un altre dia. Sé que he fet moltes coses malament i demano disculpes. Sé que la meva forma de fer no agrada a molta gent, però he intentat fer-ho el millor possible. Agraïment etern a tots els que m’heu ajudat durant aquests 12 anys. A alguns us ho he dit. A d’altres, no. A més d’un li dec una trucada. La faré. No sé quan, però la faré. Espero retrobar-me amb molts de vosaltres en algún lloc compartint la professió.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

El dia que vaig conèixer l’Oriol Junqueras…

Si no ho dic, revento: Oriol Junqueras em cau bé. És un tio pròxim. Un tio que arriba. Un tio del carrer. No tinc la sensació que em vulgui enganyar. Sempre parlo de la meva opinió, eh! Perquè entenc que a cadascú li inspira una cosa diferent. Escric això m’entre l’escolto en la valoració dels resultats electorals. Acaba de fer broma sobre el Liverpool FC amb un periodista britànic. Demostra moltes coses. El periodista demana disculpes per no parlar en català, Junqueras s’interessa per la seva nacionalitat.

Aquest fair-play dialèctic em transporta al dia que el vaig conèixer. El vam entrevistar a la ràdio, però no per parlar de política. Ni de bon tros. La companya i amiga Sònia Ribó em va comentar la possibilitat de fer una xerrada amb ell sobre els colors de les samarretes dels equips de futbol. Ell era eurodiputat i vam poder quadrar la seva agenda. Va ser una lliço magistral. Pel que va dir i per com ho va dir. Sobretot per com ho va dir. Vam estar xerrant 45 minuts, però aquella conversa agradable, amable i correcta podria haver durat 2 hores. I la conversa amb ell fora de micròfon també podria haver estat eterna. Era un aprenentatge continu.

Des d’aquell dia, quan repasso les moltes entrevistes que vam fer a la ràdio, la de l’Oriol Junqueras està entre les que recordaré sempre. Perquè vaig disfrutar, perquè vaig aprendre i perquè vaig comprovar que era un model a l’hora d’expressar-se públicament. Demostrava coneixement i també respecte. Molt respecte. Aspectes que sempre he intentat transmetre davant el micròfon. Potser per això ara no estic treballant a la ràdio, però si un dia torno no ho canviaré. I l’Oriol Junqueras seguirà sent un model.

PD: Oriol, amb la feina que tens ja entenc que mai llegiràs això, però ens vas prometre una segona xerrada sobre colors de samarretes. Perquè Holanda vesteix de taronja o França de blau, perquè a Itàlia els colors es barregen amb el negre (blanc-i-negre, vermell i negre, blau i negre) i no pas amb el blanc com passa a l’Estat Espanyol. Segur que ho puc trobar en algun llibre, però seria un plaer que ens ho expliquessis tu…

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Minyons, jo, us espero…

Després dels necessaris tres dies per recuperar-nos de totes les emocions que ens ha deixat el Concurs de Castells, toca fer balanç, anàlisi i reflexió de futur. No ho faré sobre el nivell. Molt companys molt més capacitats que un servidor ja n’opinen i poques coses més queden a dir. Extraordinari nivell tant dissabte com diumenge. Excel.lent organització. Rodó, un cap de setmana rodó ratificant la ciutat de Tarragona com a capital castellera de Catalunya.

A mi em continua faltant una cosa: els Minyons de Terrassa. Sí, ja ho sé que són ells que no volen venir… I si no volen venir, no hi ha res a fer…. Ja ho sé. I que no els agrada la competició ni puntuar els castells… D’acord. I que no volen fer castells en una plaça de toros… Ep, aquí ja poden començar a canviar el discurs, perquè de plaça de toros ja només queda la façana.

Temps enrere es parlava que al Concurs només s’anava a carregar els castells, pero això ara ja no passa. Si la gent prova un castell és perquè creu que el pot descarregar. Que donen punts per castells? Si, és cert, però és una manera d’establir una classificació igual que a la Quarta Catalana de futbol, on la gent juga per passió i no pas per obligació ni professionalitat. I miren si poden superar al poble del costat. Que es valoren els castells que només queden carregats? Certament, però això passa a totes les places castelleres de Catalunya. Un castell carregat és “bo”. O no està bé carregar un tres de deu amb folre i manilles? O un quatre de nou amb l’agulla?

No sóc dels que pensa que no venen perquè no poden guanyar. Optarien a guanyar exactament igual que Vilafranca o les colles de Valls. Després ja veuriem què podrien demostrar. Puc arribar a entendre els seus motius, tot i que no els comparteixi. No tinc ganes de polèmiques. No sóc anti res, però per mi seria una excel.lent notícia que estiguessin a Tarragona en el pròxim Concurs. Tinc la sensació que podrien arribar a disfrutar d’una jornada extraordinària. Estic convençut que des de casa o a la plaça de toros mateix algún “Minyó” ha pogut arribar a sentir certa il.lusió/ganes de ser-hi. No em crec que si els agraden els castells no sentin certes ganes de poder participar d’un espectacle casteller com aquest, més enllà de les coses que no els agraden (insisteixo, que puc arribar-les a entendre, però no a compartir).

Repenseu la postura. Compartiu l’espectacle casteller més gran del món. Disfruteu d’un dia únic. Pregunteu als vostres amics castellers que hi han estat si no han disfrutat. I veniu al Concurs. Jo, us espero…

(Compte que si algún dia arriba el dia que els Minyons estan al Concurs, s’ha de tenir clar que la rebuda no serà la més agradable després de tants anys de crítica. Però això també va passar amb Luis Enrique quan jugava al Madrid i al final l’afició del Barça el va acabar ovacionant).

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Del futbol a la política

Un comentari al compte de twitter dels Estopa ha despertat el meu instint d’escriure de política. Ells deien això “Para dejarlo claro y disipar dudas. Nuestro voto en el referéndum seria no a la independencia. La democracia es nuestro derecho. Para afrontar cualquier referéndum hay que estar dispuesto a aceptar lo contrario de lo que se piensa. Tolerancia al poder”. Fantàstic! Interessant de llegir, prenem nota i ho respectem. Perquè el més important és sempre respectar les opinions i després cadascú ha de triar si les comparteix o no.  De la mateixa manera que també s’ha de respectar  a la gent que pensa el contrari, eh! Això no va només en una direcció…

Està clar que estem vivint una etapa que ningú havia viscut fins al moment. Mai s’havia arribat tan lluny. Veurem què diuen les urnes el pròxim 25 de novembre i a partir d’aquí veurem quin camí agafa Catalunya. Està clar que si la majoria vol un estat propi a Europa o, com a mínim, tenir el dret a la consulta, com diuen els Estopa, la democracia és el nostre dret. I hem de ser nosaltres qui ho hem de decidir, perquè durant els últims dies/setmanes/mesos he arribat a escoltar que tots els espanyols han de decidir el futur de Catalunya. Perdó? El senyor Ramon, que té 73 anys i viu a Torremocha de Jarama, ha de decidir el futur de Catalunya?

Ja sabem tots quin és el tarannà de cada partit polític i quines són les seves estratègies. Veurem què decideix el poble. El mateix poble que va sortir al carrer l’11 de setembre. Tinc, però, un gran dubte. M’agradaria un dia poder-lo aclarir. Vull aclarir-lo. A la pregunta “Indepèndencia, si o no?” (sé que és molt genèric, però ja ens entenem tots amb aquesta pregunta) hi hauria 1 milió i mig de vots o més a favor del si? Tinc el dubte. M’agradaria aclarir-lo. Ens deixaran? I si ens deixen, ens respectaran?

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El futur del Nàstic: tenim un problema?

Com no podia ser d’una altra manera, el primer que vull fer és escriure sobre el Nàstic. Tenim un problema. Cap a on volem anar? Tots tenim clar que s’ha de tornar a Segona Divisió A l’abans possible, però això segurament ens crea un dubte: és compatible preparar un projecte de futur amb gent de la casa amb l’obligació d’estar a la part alta de la classificació? O són coses que han d’anar per separat? En aquest procés estem.

Kiko Ramírez va fer una aposta valenta contra el Badalona. 4 defenses de la casa. Mairata a la grada. Eugeni va ser un timó espectacular per l’equip. Però els hem de demanar i exigir estar a la zona alta i pujar? El que vol el míster (fer un equip de futur) és compatible amb el que vol l’afició o, encara més, amb el que vol el consell d’administració que es veu ofegat pel deute acumulat de l’equip? Tothom ho té clar això? Aquesta és la pregunta que tots ens hem de fer. Si la resposta és idèntica en tots els estaments, anirà bé. Si pensen diferent, tenim un problema.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Sigueu benvinguts (2)

Ara fa dos anys m’obligaven a obrir un blog. No ho entenia massa, perquè tampoc tinc massa coses interessants a explicar. Ara, però, les coses han canviat. Segueixo sense tenir massa coses interessants a explicar, però tenir una nova vida sense el dia a dia de la feina fa que busquis nous reptes i al.licients. Aquest potser n’és un. No sé de què parlaré. Suposo del què em vingui de gust segons el dia. Nàstic, castells, futbol en general, la vida, la ràdio, les amistats, Tarragona 2017… Tinc unes quantes coses al cap. No espereu res de l’altre món, eh! Perquè a mi, sobretot, el què m’agrada és explicar les coses a la ràdio i no tant escriure-les. Gràcies a tots pel suport!

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris